La presentación de mi amigo Sergi, el nino.
Bona
vesprada. Benvinguts i benvingudes a l’exposició “La Terra del
Vi” organitzada per l’STEPV amb pintures de Juan Tárrega que és
la persona que està ací al meu costat.
Abans de
començar,m’agradaria donar les gràcies al sindicat per la
col·laboració a l’hora de cedir aquest espai per tal que es
puguen penjar els quadres. Ja sabeu que som a casa de l’STEPV, el
sindicat del TU DECIDEIXES!! Ei alerta, que com els del
constitucional siguen cosncients que ací porteu 35 anys decidint
tal volta us il·legalitzen i us tanquen a tots a la presó.
Bé, en
principi em toca presentar l’exposició. Però com que no tinc ni
idea de pintura parlaré bàsicament del pintor. Millor dit, del
vitipintor. Neologisme creat per ell mateix i al meu parer molt
encertat.
De Juan
diré que es guanya la vida treballant en un col·legi d’Aldaia i
que al llarg de la seua trajectòria artística ha fet nombroses
exposicions tant col·lectives com individuals a diferents sales i
indrets de l’estat. A més, gestiona un blogg anomenat
“cepaypincel”
que com bé anuncia el títol és capaç de sintetitzar en un mateix
eix tant la perspectiva pictòrica com la vinícola. Al seu blogg
trobareu molta informació relacionada tant en el món de la pintura
com el del VI.
Vosaltres no
us heu adonat però abans he pronunciat la paraula VI
en majúscula perquè per a Juan el VI
és tot. Dit d’una altra manera per a ell el VI
no és només el líquid resultant d’un procés de plantació,
recol·lecció, maceració i fermentació d’una fruita. El vi és
terra, és treball, és compromís, és respecte, és estudi, és
coneixement, es sentiment, és pintura. Són tantes coses, no Juan?
Quan em va
comentar que exposava ací i que havíem de buscar un títol
estiguérem barallant unes quantes possibilitats. Ja sabeu la famosa
pluja d’idees. I d’entre totes ens quedàrem en “La
Terra del Vi”, que segons la teoria dels
títols és remàtic. És a dir, concreta molta informació en poques
paraules. I ara, us podríeu preguntar: ¿quina és la informació
que amaga “La Terra del Vi”? El que amaga el títol és una
declaració d’intencions pel que fa al respecte a la terra i al
treball de la terra. Una terra mimada amb molta cura aprofitant
només el que la mateixa terra produïx de manera natural sense
productes químics nocius que alteren l’ecosistema propi de
l’entorn. Hem d’agrair quan Juan ens explica de manera molt
didàctica que tal planta que la gent retira o aniquil.la només per
una funció estètica és en canvi bona perquè a mesura que es va
marcint afavorís l’humus que a posteriori compartirà nodriments
amb les arrels del cep. Si em permeteu l’atreviment diria que Juan
és a la terra i al cep el que l’STEPV és al sindicalisme.
Respectuós en la manera de ser però constant, compromés i
lluitador en la manera de fer.
Quan
contempleu els 7 quadres exposats heu de traslladar-vos a uns
paratges concrets. A unes terres amb nom i cognom. Perfectament
delimitades per uns marges que se situen tots a les Marines, aquell
tros de territori que esdevé per alguns una espècie de semiparadís
natural.
Per ordre
de fora a dins trobem vinyes que representen el terroir
més pròxim i immediat de Juan i que palesen el passat ancestral
que hem tingut i el futur que només serà nostre si hi ha un
autèntic compromís per part de tots els que estimen el nostre
territori, el nostre paisatge i també, com no, la nostra llengua.
En definitiva el nostre País que apareix a les pintures.
En concret,
el dos primers quadres són de Marnes, partida ubicada al terme de
LLíber, el tercer i últim ens acosten a la Vall de Laguar, el quart
és el Morro Blau a Tàrbena, municipi que conserva el parlar salat
com a herència lingüística dels repobladors mallorquins que
vingueren al segle XVII, aquell d’allà és la Serra de Ferrer,
entre Bèrnia i el Carrascar, i aquest últim és a Benimaurell.
La
interpretació que cadascú farà dels quadres serà única i
personal i per tant subjectiva. Ara bé, no busqueu el blau clar de
les platges, ni el verd dels pins que encara queden en aquelles
comarques.
Mireu i
comprovareu com a través del treball del pintor es reconeix una
terra, la de l’interior de les Marines, perfilada per taques
grogues, rogenques, blavoses, de cudols i oliveres, d’ametlers i
llentiscles. Una terra agresta i àrida que suporta amb estoïcitat,
com no pot ser d’una altra manera, la insolació dels xafogosos
dies d’estiu quan el pàmpol esdevé una mena de para-sol natural
per als insectes mentre que a l’hivern es manté impertèrrita
contemplant sigil·losament i silenciosa com el cep es va tancant a
poc a poc com un puny per tal de salvaguardar i protegir la saba que
més avant li caldrà per fer reviure el sarment adormit.
Bé, no
voldria estendre’m més ja que l’objecte de l’acte són els
quadres de Juan. Però abans de cedir-li la paraula estaria bé que
quan torneu a casa i recordeu les pintures busqueu aquell poema de
Josep Mª de Segarra musicat per Llach que diu:
Vinyes
verdes vora el mar
Ara que el
vent no remuga
Us feu mes
verdes i encar
Teniu la
fulla poruga
Vinyes
verdes vora el mar