El vespre és ple de sang, i no sé quin combat
magnifica el llarg plany del ponent, rera els cims.
Del fons d'uns ulls de cec he vist com surt el gos
maligne de la nit i corre pels camins
amplíssims de la por, lladrant la meva mort.
Oh, l'ocell que no canta, el bosc silenciós,
adormit príncep, vent! Ara cauré tot sol
i no seré més nom, ni record, ni dolor.
Escolto com se'n van aquelles clares veus
de la fulla i de l'aigua, estima l'últim cor,
a poc a poc em sento agermanat al fang.
Salvador Espriu
No hay comentarios:
Publicar un comentario